Entrevista a Peru Sasia

Deu anys de recorregut han obert les portes per a que Banca Ètica Fiare, integrada a la Banca Popolare Etica d’Itàlia, comenci el 2014 a operar a l’estat espanyol com a una cooperativa de crèdit més. A Bilbao, obrirà el mes de setembre de 2014 i “arribarem fins on vulgui la ciutadania”.

“A setembre de 2014 serà operativa Banca Ètica a Bilbao”

Entrevista de Juanjo Basterra del periòdic GARA a Peru Sasia, conseller de Banca Ètica

Deu anys. “Vàrem començar a treballar en aquest projecte els anys 2000, 2001 i 2002 en plena expansió econòmica. Ningú posava en dubte el model de caixes ni ningú veia la fragilitat en el model cooperatiu. Però si grataves un poc això no era veritat, com s’ha demostrat”

Quin balanç fa d’aquest any que finalitza per Banca Ètica Fiare?

2013 és una fase de tancament per a Fiare. En la nostra història parlarem d’un abans i un després de 2013, sens dubte. Aquest any ha suposat la culminació de la fase d’articulació sociopolítica del projecte. Li donàrem prioritat a crear una xarxa ciutadana compromesa amb un altre model de fer banca. I aquest procés venia d’una cooperativa incipient d’allò que volem ser: una entitat de crèdit.

A nivell financer i econòmic, han millorat?

Tancarem enguany, de nou, amb dobles dígits de creixement. Acabarem amb més de 40 milions d’euros  d’estalvi, el que implica una pujada propera al 20 %. Amb gairebé 36 milions en préstecs aprovats, dels que 5,5 milions s’han aconseguit enguany, el que marca una pujada del 15 %. S’ha de posar en valor en el context en què ens trobam i al mercat al qual ens dirigim, que són organitzacions amb extremes dificultats per accedir al crèdit. Aquesta fase s’ha completat amb èxit.

Començaran a operar com a una entitat de crèdit el 2014?

El 2014 començarem a operar com a eina de crèdit establerta, com a eina financera, així doncs amb totes les possibilitats d’anar oferint productes i serveis habituals que demana la ciutadania  per esdevenir una alternativa de transferència de consum o de consum responsable de productes financers.

L’amplia base social d’aquest projecte és part de l’èxit?

Així és. Ens hem apropat a un nivell molt important d’articulació social amb una implantació a tot l’estat espanyol amb més de 230 grups d’implantació local, que vinculen a gairebé 5.000 persones i organitzacions, i que totalitzen gairebé 5 milions d’euros de capital social. Aquesta estructura bàsica ens sembla molt potent a nivell social, encara que en termes bancaris és petita. Aquesta part no ens preocupa perquè intentem construir circuits de ciutadania, circuits econòmics d’alternativa. Des d’aquest punt de vista, ens permetrà afrontar la següent fase.

Quina és aquesta nova fase?

Integrar els projectes de la italiana Banca Popolare Etica i Fiare. Amb aquesta integració, que compta amb llum verda del Banc d’Itàlia i s’ha informat al Banc d’Espanya, començam a desenvolupar i implantar-nos com a entitat financera, com a cooperativa de crèdit.

Hi ha hagut problemes amb els bancs davant la situació actual de màxim control?

Tant Fiare com Banca Popolare, els dos socis, hem tingut molt de compte des de l’inici de tenir adequadament informades les nostres entitats de supervisió, que coneguessin els detalls del projecte, que sabessin quina era la nostra gestió del risc, la nostra forma de construir-ho. Ja hem estat inspeccionats, a l’estat espanyol i a Itàlia, diverses vegades. D’aquesta forma, l’únic que haguérem d’assegurar fou que el pla de viabilitat econòmic era raonable. Diria que és conservador. A poc que millori un poc, avançarem en aquestes xifres inicials, que en termes generals suposaria duplicar el volum en tres anys, tant d’estalvi com en crèdit. Creiem que amb l’oportunitat que tenim, a més, d’oferir comptes corrents, targetes, banca per internet, amb el treball cultural que hem fet i l’aportació de legitimitat no hauria de ser difícil assolir aquests objectius que ens hem marcat.

Quan serà realitat obrir una llibreta o tenir una targeta de crèdit de Banca Ètica?

El nostre objectiu és setembre de 2014. S’iniciaran les operacions a l’oficina de Bilbao. És un procés. Hem d’implementar els sistema informàtic, adequar les oficines, etc. A setembre, la nostra seu de Santa Maria al Casco Viejo [Bilbao] serà una oficina financera, amb comptes corrents, targetes i banca per internet.

A la resta, quan?

Progressivament. Tindrem activitat a Madrid i Barcelona. També volem explotar la perspectiva del que es pot entendre com a promotor financer, banquer ambulant, sota una estructura que es recolzi en l’extensa xarxa de grups de suport local. Té connotacions legals que s’hauran de respectar, però tenim 20 punts permanents a l’estat espanyol amb associats que es reuneixen de forma regular, des dels quals es fixen tasques per ajudar la sucursal.

Deu anys han passat ràpid, li sembla que va lent?

L’espai de les alternatives, dels moviments socials compromesos amb una transformació social i des de la perspectiva de la justícia, tendeix a amortitzar ràpidament els èxits i està sempre anhelant l’horitzó de transformació social justa que, per la seva pròpia definició, és inabastable. Cercam la utopia, que és el que volem fer. Això ens manté en una tensió que no sempre genera dinàmiques ni són bones, perquè tenim la sensació de que anem massa lents o que queda molt per fer, i tot això és valoratiu.

Sempre quedarà molt per fer amb aquesta estratègia?

Sempre quedarà molt per fer, però fem, i fem molt. Hi ha molta gent que ens diu que si a aquesta fase zero heu trigat deu anys, quan arribarem? Hem articulat una xarxa densa jurídicament vinculada i, a més, socialment compromesa, molt activa amb milers de persones i organitzacions a l’estat, permanents i estables. Fan tasques d’incidència, sensibilització, culturals. És molta feina. Si mirem enrere, hauríem de reconèixer que s’ha fet moltíssima feina, i ben feta.

Una dècada i fixi’s el que ha passat amb el sistema financer.

Alerta amb els conjunturalismes. Fiare va començar a pensar en aquest projecte alternatiu quan ni s’ensumava la crisi. Parlem de 2000, 2001 i 2002. Ningú posava en dubte el model de caixes, a ningú li semblava que pogués tenir cap fragilitat o risc el model cooperatiu. No hi havia res d’això. Només bonança. El cert és que grataves un poc i es demostrava fals. Hi havia desigualtats. Teníem una bomba de rellotgeria dins el sistema que explotaria. Lamentablement, això ha ocorregut, però en aquesta crisi. La proposta de Fiare no és una proposta vinculada a la crisi, sinó que arrel d’aquesta crisi segurament es pot posar en valor o hi ha més gent que ho posi en valor. Però la proposta de fer les coses d’una altra manera a l’economia té pertinença. Té el mateix valor a 2014 que a 2002.

Però, estem en crisi o no, les caixes i els bancs no discuteixen aquest model que practiquen.

Els agents econòmics des de la globalització econòmica, i això ha passat al 2008 amb la fallida de Lehman Brothers, la globalització ha estat molt més eficaç en l’esfera econòmica i, per tant, els agents econòmics, els grans poders econòmics i transnacionals globals tenen cercles de poder i control de com s’estan articulant les nostres societats, que no estan només vinculades a la crisi. La crisi és una conseqüència del desmesurat poder dels agents econòmics, de la fragilitat dels estats locals, de la inexistència de governs regionals i mundials i, així doncs, és un toc d’atenció.

Quines lliçons poden extreure, llavors?

Lliçons no només econòmiques, sinó també polítiques. Lliçons que posen en valor els circuits locals econòmics i d’apoderament local, regional. Són elements amb què Fiare dialoga amb normalitat en tot moment.

Parla de poder local, però els bancs insisteixen en concentrar més el seu poder, ser més grans i poderosos entre uns pocs. Què en pensa?

Les tendències inherents als processos econòmics són l’acumulació de poder, de lobby, i cerquen establir normatives favorables que permetin creixement i apoderament de les seves estructures.

Es diu que quedaran pocs bancs i en poques mans.

L’escenari sembla que és d’aquest tipus. Però és un repte polític, no ens oblidem. D’aquest escenari sembla que no en podem sortir. No se li pot exigir a Fiare transformar aquesta situació. No, requereix compromís de les administracions i de l’actuació política en models de renovació de la democràcia.

Les administracions i els polítics hi estan compromesos?

Veig que no tot està donat a l’esfera política. Es poden fer les coses d’una manera o d’una altra. A mi no em val el discurs de que com són els poders econòmics els que tenen el control, les democràcies s’estan debilitant i els polítics no tenen res a fer; que tan se val un que l’altre. No hi estic d’acord. El model de circuits curts, agregats d’una forma o una altra, pot valer com a contrapès als grans grups transnacionals. I les agregacions de poder en l’esfera econòmica, es poden aplicar també a l’esfera política.

Què suposa per vostè la nova llei de Caixes d’Estalvi i Fundacions?

La mort de les caixes ja.

S’havien desviat d’aquest camí des de fa uns anys?

Sí, més aferrat a la comunitat. Però això no desacredita el model, sinó els seus gestors. Ens ensenya i ens torna recordar, com l’exemple de Fagor i d’altres, que el model no té defensa contra problemes de gestió i contra estratègies de creixement mal desenvolupades i dissenyades. Hi ha un repte que s’ha d’atendre: com creixes mantenint l’entitat. Perdem, de moment, però convendria que rescatéssim com abans millor, allò que a aquest país sempre ha crescut, és a dir gent, persones i institucions que han entès que la intermediació financera és un bé que ha de dedicar-se a la comunitat. Sempre n’hi ha hagut: molta gent ho enyora. És necessària gent que promogui, que segueixi havent institucions financeres orientades al desenvolupament de la comunitat, del bé comú. En l’àmbit del país, no sé si queden en aquests moments.

Les cooperatives han trontollat?

És molt demagògic posar en judici el model cooperatiu en conjunt per l’experiència de Fagor Electrodomésticos. Seria com revisar el model de les societats anònimes o els grups transnacionals per la fallida de Lehman Brothers. Sí demostra determinades derives del model cooperatiu com la pèrdua d’identitat i de principis inspiradors, allò genuí. El model cooperatiu no et preserva d’errors de gestió, d’estratègies de creixement desenfocades.

Si s’aposta pel gigantisme s’ha de saber que tot no es pot abastar?

Així és. Una cosa és atendre factors d’escala i altra que qualsevol creixement és bo. Aquesta estratègia és la que s’ha mostrat equivocada i ens ha portat al problema. Aquestes derives dels mercats s’han de frenar amb normativa i supervisió política que emuli el bé comú. El mercat del petroli està regulat i intervingut. El mercat laboral es liberalitza. No s’entén.

L’original de l’entrevista, en pdf, aquí

Text traduït de l’entrevista original, referenciada al butlletí d’economia solidària de REAS